ESCRITS SOBRE LA FESTA

 

EL DRAMA LITÚRGIC DE L'ASSUMPCIÓ 
DE SANTA MARIA DE L'ESTANY*

 

Maricarmen Gómez Muntané
Francesc Massip i Bonet
uNIV>uUniversitat Autònoma de Barcelona
Universitat Rovira i Virgili

 

EL MARC DE LA REPRESENTACIÓ
EL TEXT I L'ACCIÓ

L'ESPAI ESCÈNIC
LA MÚSICA
EN LA FESTA DE L'ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

 

 

1. EL MARC DE LA REPRESENTACIÓ

[111] Al llogaret de l'Estany (comarca del Bages), dalt de Moià i sota de Vic, es fundà en 1080 un monestir de canonges regulars sota la regla de Sant Agustí, que es convertí en un deIs centres més actius de la reforma clerical del país impulsada per la restauració gregoriana. El 1133 es consagrà l'església del monestir de Santa Maria de l'Estany, bastida sobre una de primitiva (documentada ja l'any 990). És de planta de creu llatina, d'una sola nau i creuer, amb cimbori –cavalcat d'un campanar– al transepte, i amb capçalera de tres absis semicirculars (més gran el central). Un terratrèmol, però, ensulsí el cimbori, el campanar i les voltes el 1448, que es reconstruiren, des del 1451, ja ojivals.

Al sud de l'església hi ha el claustre –irregular, tendent a la quadratura– realitzat a partir de finals del segle XII i probablement acabat a finals del XIII.

En aquest important focus religiós, es representaven ni més ni menys que tres drames litúrgics: el Visitatio Sepulchri (drama de les tres Maries o de la Resurrecció de Crist), l'Officium Pastorum (Nativitat de Jesús i adoració deIs pastors) i el drama de l'Assumpció de la Verge.

 

2. EL TEXT I L'ACCIÓ

El drama litúrgic de l'Assumpció de l'Estany resulta ser l'únic cas, fins la data, conegut a Europa d'aquest gènere. Es tracta d'un tropus en llatí cantat i representat a l'introit de la missa de la Festa de l'Assumpció (15 d'agost) i basat en l'antífona Ubi est Christus meus associada, a Catalunya, al tropus de les tres Maries que celebra la Resurrecció de Jesucrist.

El drama, amb la processó que el precedeix, ocupa els folis 156-160 del Liber processionarius monasterii Stagnensis, redactat a principis del segle XIV i conservat al Museu-Arxiu Episcopal de Vic.

Aquest petit Processoner, sens dubte escrit al mateix monestir de l'Estany, amida 14x11 cm, i té 192 fulls cal·ligrafiats amb lletra gòtica rodona, en vermell i negre, i amb notacions musicals sobre tetragrama de dues ratlles incises i intercalades entre una de groga i una altra de roja.

[112] Antecedeix el drama una processó claustral al llarg de la qual s'entonen quatre responsoris. El primer, Candida virginitas, s'inicia dins del cor de l'església i s'acaba en la primera galeria del claustre; els tres següents, Pulcra es, Stella maris i O gloriosa Domina, es canten en els recorreguts per les altres ales del claustre. La comunitat monacal torna al cor entonant l'antífona «Alegreu-vos!, avui la Verge Maria ha pujat als cels on regnarà eternalment amb Crist». Acabada aquesta, comença el drama litúrgic pròpiament dit quatre cantors descendien del cor i anaven cap a l'altar; i mentre dos s'amagaven darrera el tabernacle, els altres dos es quedaven davant, a una certa distància. Els primers representaven els àngels i els segons els homes (en aquest cas, els apòstols). Arribava el diaca i, dempeus a la banda dreta de l'ara (banda de l'Evangeli), exhortava al cant i a la psalmòdia («És l'hora, canteu!»). Llavors, els qui eren davant l'altar es preguntaven: «On és la Mare del Senyor, columna de la nostra fe? Anem a veure el sepulcre». I donaven un pas vers el tabernacle, mentre els del rera-altar inquirien: «Que busqueu al sepulcre, gent cristiana?». Els apòstols responien: «A la Mare del Natzaré crucificat, gent del cel». Llavors els qui estaven ocults (darrera un retaule?) sortien fora i es posaven un a cada extrem de l'altar i aixecaven el pal·li que el cobria tot dient «Aquí no hi és, ha pujat al cim del cel i regna sobre els exèrcits celestials dels àngels». Meravellats, els personatges hu-[113]mans es giraven envers el cor i exclamaven: «Al·leluia, els sants s'alegren davant Maria i, fidels, la lloen amb veu pietosa. Alegrem-nos-en!», mentre els personatges «celistis» pugen al cor. En acabar començava l'ofici de la missa.

L'acció respon a moviments litúrgics i solemnials, sense matisos gestuals especificats, bé que sí connotats. A part dels moviments espacials acuradament determinats (recorregut des del cor a l'altar, evolucions entorn d'aquest i retorn al cor), no- més els propis passatges lírics manifesten certs gestos que ja apareixien ben ressenyats en les primeres rúbriques escèniques conegudes del drama litúrgic. El primer verset dels dos apòstols expressa dues accions diferents. L'una és gestual: s'estan preguntant on és Maria i, per tant, podien mostrar amb les mans, el cap i el rostre actituds del qui busca alguna cosa, seguint les didascàlies del drama pasqual: «velut erraneos», «ad similitudinem quaerentium quid»; l' altra acció és de moviment cal que s'avancin fins al sepulcre de la Verge representat per l'altar. Podien també manifestar sopresa en ser interpel·lats pels àngels que encara no veien. Calia, finalment, que expressessin alegrança i joia en rebre la notícia de l'assumpció i en comunicar-la als seus companys del cor.

Lligada al ministeri de la missa, l'acció dramàtica no podia anar més enllà del gestualisme cerimonial lluny encara dels drames assumpcionistes en romanç que no trigarien a aparèixer.

El drama litúrgic, pero, havia posat la llavor d'una nova forma teatral...

 

3. L'ESPAI ESCÈNIC

L'escena catalana medieval, al llarg de la seva evolució, sofrí un seguit de transformacions en dues vessants: en la disposició i organització interna dels decorats o «llocs escènics» i en la naturalesa de l'emplaçament.

L'escenari horitzontal i múltiple defineix tota una llarga etapa, primer regida per una estricta i abstracta simbòlica que a poc a poc s'anà concretant plàsticament amb els luoghi deputati arran de terra, paulatinament dreçats sobre cadafals més o menys complexos en tramoia i decoració.

Fou tardana i poc usual l'aparició de l'escenari simple, és a dir amb un únic cadafal a tres nivells o altures, resum i síntesi que tendeix a la frontalitat de la caixa italiana renaixentista. Pero la culminació evolutiva de l'escena medieval arriba amb l'ús de l'escenari vertical, combinat, alhora, amb la multiplicitat horitzontal.

Quant al seu emplaçament, l'evolució ve determinada per la progressiva «democratització» del fet dramàtic. Primer ritual d'iniciats, més endavant culte comunitari, dintre el clos arquitectònic del temple, que, amb la cada vegada més substancial intervenció del laicat ana desplaçant-se al claustre, al pòrtic i a la plaça de l'església, per finalment saltar , amb l'embranzida burgesa, al cor de la ciutat, alliberat de la seva funció cultual i plenament integrat en la festa urbana.

L'enclau més rudimentari de l'escena religiosa medieval és el dels drames litúrgics representats a l'interior de les esglésies monacals. No es tractava de drames escenificats davant un públic sinó oficiats exclusivament per la comunitat cenobial, on tots els membres participen.

[114] El drama de l'Estany correspon, doncs, a l'esce nari múltiple horitzontal, en la seva tipologia d' eclesiàstic i a porta tancada.

L'espai escènic utilitzat és el marc arquitectònic del monestir de l'Estany: el claustre per a la processó i l'interior del temple per al drama litúrgic. L'acció d'aquest discorre al llarg de l'església, entre l'absis central, on hi ha l'altar major, i el cor. L' absència de restes d'aquest cor ens impedeix situar-lo a ciència certa en un lloc determinat del temple. Hi ha exemples en l'arquitectura romànica del XII de cors elevats construïts als peus de la nau i d'altres situats al creuer en empostissats de fusta. Sembla ser, d'altra banda, que la ubicació del cor al centre de la nau fou una pràctica iniciada a principis del XV i, generalment, en les grans catedrals.

Les rúbriques del drama que comentem assenyalen clarament com els cantors baixaven (descendant) del cor per realitzar la representació i tornaven a pujar (ascendant) en acabar-la. Això ens inclina, en versemblantdeducció, a optar pel primer dels casos descrits: el cor alçat als peus de la nau, sempre, però, com a hipòtesi i mentre l'arqueologia o una documentació més explícita no ens demostri el contrari.

Sembla ser, a més a més, que la porta de la banda sud de l'església, que dóna al claustre, antigament estava situada més a l'oest, potser, precisament, davant l'accés del cor elevat, cosa que afavoreix la coherència espacial del recorregut de la processó claustral que surt i s'acaba al cor.


Planta de l'església i claustre del Monestir de Santa Maria de l'Estany. I: cor. II: claustre. III: nau. IV: creuer. V: altar. VI: absis.

Aquest tipus d'escenificació tancada entre cor i altar ens fa pensar en l'absència de públic laic, de fidels, i en una representació estrictament per als membres de la comunitat del monestir (tant monjos com neòfits). Efectivament, si pensem que al poble de l'Estany sembla que no hi hagué una població fixa fins al segle XV (la inestable població del XIII- XIV era agrupada entorn d'una altra església dedicada a Santa Cecília), i que la comunitat monacal estava integrada per l'abat, 12 canonges i 12 o 13 sacerdots beneficiats comensals, comprendrem perquè no calia oficiar la representació litúrgica de manera més oberta a la possible visualització popular. En aquesta dramàtica litúrgica, doncs, no entrava en joc la noció d'actors i públic. El drama era viscut pels seus mateixos oficiants com a plena participació en la mística sagrada. No hi ha, per tant, contemplació ni fruïció estètica de l'espectacle, sinó intervenció activa en ell, com en l'ofici ritual de les tribus primitives.

Ultra el trajecte processional per les ales del claustre, l'espai escènic de l'Estany queda dividit en cinc seccions al llarg d'un eix longitudinal oest-est en un progressiu apropament a la sacralització: el cor, la nau, el creuer, l'altar i l'absis. Les dues primeres seccions estarien dintre el simbolisme d'espai de Terra: el cor (terra edificada) com a residència dels humans; la nau com a camí cap a l'altre món. Enmig, el creuer, il·luminat i subratllat per un cimbori, és la baula que fa de pas entre la terra material i [115] l'espiritualitat del sepulcre. La secció següent s'assimila a la vida d'ultratomba i ve centrada per l'altar: l'altar-sepulcre de la resurrecció que, buit, mena efectivament a l'eternitat del Paradís. Finalment, el semicercle de l'absis central, per on entra la llum del sol ixent, simbolitza la residència divina, el món de la vida veritable. Perque l'orientació simbòlica envers l'est era estrictament respectada en els temps medievals: les esglésies sempre tenen l'absis dirigit cap orient, i els oficiants celebraven mirant a llevant (i, per tant, d'esquena als fidels situats a la nau). No només era el punt cardinal per on sortia el sol, sinó, a l'igual que la Meca islàmica, la direcció de les terres on havia nascut Crist i la religió cristiana, i, encara, del paratge on se situava, segons el Gènesi, el Paradís Terrenal, per on discorrien els rius Tigris i Eufrates: Mesopotàmia.

Marquem, encara, uns subespais de col·locació actoral. Així, al mig del creuer romandran els cantors que fan d'apòstols (3 i 4) fins que manifesten la voluntat de veure el sepulcre, en el verset que indica el desplaçament, i que els durà al davant mateix de l'altar. L'acció dialogada pròpiament dita, se centra en tot moment entorn l'altar-sepulcre i les subseccions que assenyalem només indiquen la situació dels cantors en referència al tabernacle: els àngels rera d'ell (1 i 2) i després a banda i banda; el diaca (D) a la seva dreta, a la part on es llegeix l'Evangeli. Dibuixem també les línies de desplaçament dels actors-oficiants en el seu moviment.


Planta de l'Església de Santa Maria de l'Estany. I: cor. II: claustre. IIa: porta del claustre. III: nau. IV: creuer. V: altar. VI: absis. 1 i 2: cantors-àngels. 3 i 4: cantors- homes. D: diaca. 

Quant als elements decoratius, que precisen el lloc d'acció, participen també de la pregona simbologia escènica i plàstica pròpia de l'EdatMitjana. El més important element utilitzat en aquests drames [116] litúrgics és l'altar, assimilat, com hem dit, al sepulcre.

A l'Estany, sepulcre de Crist en la cerimonia pasqual, sepulcre de Maria en la cerimonia assumpcionista o pessebre en la cerimònia de la Nativitat. L'altre element, a més a més de la creu davant la qual es cantava l'antífona inicial en la processó pel claustre, és el pal·li o frontal que cobreix l'altar i que simbolitza la pedra que tanca el sepulcre excavat a la roca, o que oculta el pessebre que abrigalla l'Infant-Jesús. Perquè cal anotar, finalment, el pa- ral·lelisme entre els tres textos dramàtics representats a l'església de l'Estany: tant les indicacions escèniques de moviment, acció i distribució espacial, com els motius del diàleg (canviant solament les poques paraules per diferenciar l'Assumpció de Maria de la Resurrecció o el Naixement de Crist), segueixen un mateix esquema. (Fig. 3.)


Secció longitudinal de l'Església de Santa Maria de l'Estany. C: cor. E: escales. F: faristol Evangeli. P: pal·li. A: altar. R: retaule.

 

Exemple I. Textos comparats de les representacions del dia de Pasqua i del dia de l'Assumpció, segons el manuscrit 118 de l'Arxiu Capitular de Vic.

 

Fols. 85v-86v (In die Sancto Pasche)

Fols. 156-60 In Ffesto Assumptionis Beatissime Virginis Maria

_____________________________________ _____________________________________

Ora est, psallite; iubet domnus canere, eya dicite

Tropus Ora est require in die sancto Pasche

Finito isto versu, illi qui sunt ante altare respondeant, Ubi est Christus:

Illi qui sunt ante altare respondeant, dicentes:

Ubi est Christus, meus Dominus et filius excelsus? Eamus uidere sepulcrum

Ubi est Mater nostri Domini, columpna nostra spei? Eamus uidere sepulcrum

Finito isto versu, illi qui sunt retro altare respondeant uersum sequentem cantando Quem queritis:

Respondeant illi qui sunt retro altare:

Quem queritis in sepulcro, o Christicole?

Quem queritis in sepulcro, o Christicole?

Et alii respondeant:

Alii dicant:

Ihesum Nazarenum crucifixum, o celicole

Matrem Natzareni crucifixi, o celicole

Et dum cantatur iste versus, illi qui sunt retro altare reueniant ad altare et stet unus illorum in dextro cornu et alius in sinistro, et leuent pallium altaris dicendo versum:

Illi qui sunt retro alta(re) veniant ad alta(re). Et stet unus in dextro cornu al(taris), et alius in si(nistro). Et leuent pal(lium) al(taris) dicendo:

Non est hic, surrexit sicut predixerat, ite nunciate quia surrexit dicentes:

(N)on est hic, ascendit ad celi culmina, super angelorum celica regnans agmina

Finito uersiculo, alii debent se girare uersus corum et cantare versum, scilicet,

Alii cantent versus corum versum sequen(tem):

Alii cantent versus corum versum sequen(tem):

Alii cantent versus corum versum sequen(tem):

Dum iste versus cantatur, alii duo ascendant corum. Et finito isto versu, totus corus dicat istum versum, Ecce completum est. Quibus finitis omne cantores incipiant submissa uoce officium. Resurrexi.

Gaudeamus

[117]

 

4. LA MÚSICA

Segons afirma W. L. Smoldon en el seu article Liturgical Drama [The New Oxford History of Music, vol. II (London, 1954), p. 177], un dels resultats del renaixement cultural de l'època de Carlemany fou sens dubte el nou esplendor que adquiriren l'arquitectura i els interiors de l'església i també el vestuari i complements propis dels seus ritus. No menys importants foren les addicions poètico-musicals a la litúrgia establerta, les quals solen denominar-se trops. Un d'ells, el trop de la Missa de Pasqua, es situa en els orígens del Drama Litúrgic.

El trop Quem quaeritis, com es coneixia comunament, consistia en tres frases que es cantaven en forma de diàleg abans de l'Introit de la Missa. Deien més o menys el següent:

—Qui cerqueu al sepulcre, criatures de Crist?
—Jesús de Natzaret que fou crucificat, criatura celestial.
—No hi és, ha ressucitat segons predigué, aneu i anuncieu que ha ressucitat.

El trop gaudí d'una àmplia difusió per tot arreu d'Europa; els exemples més antics són del segle X.

A les darreries d'aquest mateix segle ja havia esdevingut una breu representació dramàtica, en ser assumit el diàleg per quatre personatges diferents: les tres Maries i un àngel. Després, a poc a poc, s'afegiren frases noves al text original, que és conegut per Visitatio Sepulchri en la primitiva versió dramàtica.

Un trop calcat del Quem quaeritis de la Missa pasqual donà també origen a la representació del Naixement de C.rist, un poc posterior a l'anterior. En lloc de les tres Maries hi apareixen els pastors, els quals dialoguen amb les parteres en lloc de fer- ho amb un àngel. Textos semblants al d'aquestes representacions dramàtiques apareixen després en d'altres dates del calendari litúrgic, com ara el dia de l'assumpció de la Mare de Déu.

A Catalunya trobem exemples del trop Quem quaeritis a partir del segle XI. La major part d'ells es caracteritzen per incorporar la frase Ubi est.... que, traduïda, diu així: «On és Crist. Senyor meu i fill excels? Anem a veure el sepulcre.»

El primer exemple conservat d'un drama litúrgic català és del segle XIII. La música apareix en un Processionario de la Biblioteca Capitular de Vic (BCV, ms. 117) mentre les acotacions ens les ofereix una Consueta de la Catedral Vicitana que data de la mateixa època que el manuscrit musical (BCV, ms 134). Se trata de la coneguda escena de la Visitatio Sepulchri, que un Processionarium del segle XIV de Santa Maria de l'Estany (BCV, ms 118) copia gairebé amb exactitud a partir de la versió de Vic. El Processionarium de l'Estany, al qual acabem de fer referència, conté també una versió del drama de l'Assumpció de la Mare de Déu, inspirada completament en la seua Visitatio Sepulchri, la qual segueix de vegades literalment (vegeu Ex. I).

La representació de l'Assumpció de Santa Maria de l'Estany consta musicalment de dues parts ben definides: una primera part que comprén quatre breus responsos, i una segona que conté el nucli de la representació pròpiament dita.

L'estructura dels quatre responsos és identica: primer s'entona el respons, subdividit en dues seccions (a i b); hi segueix el vers, i finalment es repeteix la secció b del respons.

La segona part va precedida per l'antífona Hodie Maria Virgo, inclosa encara avui en la litúrgia del dia de l'Assumpció. Segueix el trop Ora est psallite, pres de la representació del dia de Pasqua, i a continuació la formula Ubi est, amb música i text adaptats a partir del drama pasqual, igual que la resta de la representació. Les tres frases del trop Quem quaeritis, seguides d'un vers al·leluiàtic, clouen l'obreta, la qual enllaca tot seguit amb l' introit la Missa.

Malgrat la seva brevetat, la representació de l'Assumpció de la Mare de Déu de l'Estany és un bell exemple del fervor marià de les darreries de l'Edat Mitja. És un exemple que, si bé avui ens pot semblar sorprenent, caracteritza bona part de la creació artística medieval.

[118]

[Fol. CLVI]

In Festo Assumptionis Beatissime Virginis Marie.

In Festo Assumptionis Sancte Marie ad processi(onem). Responsorium Candida, quod incipiatur in coro et finiatur in primo claustro, cum Versiculo quod dicatur a duobus clericis coram cruce.

Ffinito Versiculo in primo claustro, cantores incipi(ant) in isto cla(ustro) Responsorium Pulchra et finiatur in .II. cla(ustro) cum Versiculo.

Ffinito Responsorio cum Versiculo, can(tores) incipi(ant) Responsorium Stella Maris et finiatur in .III. cla(ustro) cum Versiculo.

[119] Ffinito Versiculo in .III. cla(ustro), statim cantores incipiant Responsorium O gloriosa Domina et finiatur in .IIII. cla(ustro) cum Versiculo.

 

Ffinito isto Responsorio, immediate nisi venerit in dominica hoc festum, diachonus incipiat Antiphonam ad intro(itum), scilicet, Hodie Maria Virgo. Ffinita in coro, descendant .IIII. canto(res) qui veniant ante altare; .II. illorum abscondant se retro altare, et alii .II. ma(neant) coram altarii. Et diachonus veniat ad altare et stet in dextro cornu altaris et alta vocet dicat Ora est, psallite, etc. Ffinito Verso, illi qui sunt ante altare dicant Versum, scilicet, Ubi est Mater. Ffinito isto Verso, illi qui stant retro altare respondeant Quem queritis. Et alii (fol. CLIX) dicant Versum Matrem Natzareni. Et dum cantatur iste Versus, illi qui stant retro altare veniant ad altare. Et stet unus illorum in dextro cornu altaris et alius in sinistro, et levent pallium altaris dicendo Versum Non est hic. Ffinito isto Verso, alii duo girent se versus corum et canten(t) Versum Alleluia! Gaudent sancti. Et dum iste Versus cantatur, alii duo ascendant corum et incipiant officium ad Missam submissa voce, Gaudeamus.

Ad introitum Antiphona

Tropus Ora est, require in die sancto Pasche.

[120] Illi qui sunt ante altare respondeant, dicentes:

Respondeant illi qui stant retro altare:

Alii dicant:

Illi qui sun retro alta(re) veniant ad alta(re). Et stat unus in dextro cornu altaris, et aliud in si(nistro). Et levent pal(lium) al(taris) dicendo:

Alii cantant versus corum versum sequent(em):

Dominica in octavas Antiphona ad processionem O Maria iesse, require in die Natalis Domini ad introitum. Antiphona Hodie Maria Virgo, require in die Sancte Marie.

[Liber Processionarius, Vic, Museu-Arxiu Episcopal, Ms. 118, olim CXXIV]

 

5. En la Festa de l'Assumpció de la benaurada Verge Maria

En la festa de l'Assumpció de Santa Maria, a la processó (es canta) el responsori Càndida, que cal començar en el cor i acabar en la primera (galeria) del claustre amb el verset, el qual ha d'ésser cantat per sdos clergues davant la creu.

Càndida i preada virginitat del paradís,
perfecte jardí reclòs,
gespa primaveral en flor.

Tornada:
A la que, amb raó, tot el món celebra amb lloances.
Verset:
La qual meresqué engendrar el seu Senyor.
Tornada:
A la que, amb (raó...)

Acabant el verset en la primera (galeria) del claustre, que els cantors entonen en aquest mateix tram el responsori Ets bella, i que s'acabe en la segona (galeria) amb el verset:

Reponsori:
Ets bella, O Verge Maria,
suau i guarnida com Jerusalem.
[121]
Tornada:
Terrible com l'avantguarda dels exèrcits en ordre de batalla.
Verset:
Els teus ulls són com coloms
que brillen, purs com la llet, vora els rierols.
Tornada:
Terrible...

Acabat el responsori amb el verset, que els cantors entonen el responsori L'estrella del mar, i que s'acabe en la tercera (galeria) del claustre amb el verset.

L'estrella del mar fulgura
alegreu-vos tots els fidels.
Tornada:
La Verge ha deslliurat la flor
sense sofrir cap dolor.
Verset:
Que l'Església s'alegre
perquè la Verge Maria ha engendrat.
Tornada:
La Verge (ha deslliurat...)

Acabat el verset en la tercera (galeria) del claustre, immediatament que els cantors entonen el responsori Oh gloriosa Senyora, i que s'acabe en la quarta (galeria) del claustre amb el verset.

Oh gloriosa Senyora,
més excelsa que els astres;
no se n'ha vist mai cap d'igual,
ni mai tindrà parió.
Tornada:
Només ella, la Verge, com ningú,
va plaure el Crist.
Verset:
És l'única dona que travessà la porta de la mort
i que tornà a la vida.
(Tornada: És l'única...)

Acabat aquest responsori, immediatament, fora si la festa s'escau en diumenge, el diaca entona l'antífona d'entrada, és a dir, Avui la Verge Maria. Acabada al cor, han de davallar quatre cantors, els quals vagen davant l'altar. Que dos d'ells s'amaguen rera l'altar i que els altres dos resten davant l'altar.

El diaca va a l'altar i es queda a la part dreta de l'altar, i amb veu alta diga: Ja és el moment, salmegeu! etc.

Acabat aquest verset, els que són davant l'altar canten el verset On és la Mare. Acabat aquest verset els que són rere l'altar responen, Què busqueu. I els dos primers diuen el verset La Mare del Natzaré. I mentre canten aquest verset els que són rere l'altar es posen davant l'altar. Un es col·loca en la part dreta de l'altar i l'altre a l'esquerra, i aixequen el pal·li de l'altar mentre canten el verset No és ací.

Acabat aquest verset, els altres dos es giren vers el cor i canten el verset Al·leluia! que s'alegren els sants. I mentre es canta aquest verset, els altres dos pugen al cor i comencen, suaument, l'ofici de la missa, Alegrem-nos.

A l'introit (s'entone) l'antífona:

Avui la Verge Maria ha pujat al cel, alegreu-vos-en!
Perquè regna eternament amb Crist.

El trop Ja és el moment cal cercar-lo en el dia sant de Pasqua. Els que són davant l'altar responen dient:

On és la Mare del nostre Senyor,
la columna de la nostra esperança?
Ç
Anem a veure el sepulcre.

Els que són rera l'altar responen:

Qui busqueu en el sepulcre,
oh adoradors de Crist?

Els altres diuen:

La Mare del Natzaré crucificat,
oh habitants del cel!

[122] Els que són rere l'altar es posen davant l'altar. Un es col·loca a la part dreta de l'altar i l'altre a l'esquerra. I aixequen el pal·li de l'altar mentre canten:

No és ací, ha pujat al més alt del cel,
on regna sobre els exèrcits celestials dels àngels.

Els altres, girats envers el cor, canten aquest verset:

Al·leluia!
que s'alegren els sants
a la presència de Maria,
que canten els fidels
amb veu pia!
Ç
Alegrem-nos (tots en el Senyor
en celebrar la festa de santa Maria, verge:
També els àngels s'alegren de la seva solemnitat
i en donen lloança al Fill de Déu).

El diumenge dins l'octava, a la processó es canta l'antífona Oh Maria, de Jessé, que cal cercar en el dia de Nadal. L'antifona de l'introit és Avui la Verge Maria, i cal cercar-la en el dia de Santa Maria.

 

________________________

 

*   Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 111-122.